*
<ruta i mapa al final>
He trepitjat de nou un carrer de la Índia i quantes sensacions en tan pocs minuts. Acabem d’arribar a l’hotel de Guwahati i com sempre ja ens hem posat a muntar bicis abans de fer-nos una dutxa o un simple te, després d’un dia i mig d viatge… sempre comencem un pèl estressats però per sort el país i la gent ens aniran posant a lloc mica en mica.
Aprofitant que ens calia aigua i espirals pels mosquits he posat els peus al carrer i… màgia! Rickshaws, motos i bicis trenquen la serenor d’un barri tranquil de cases a mig fer (o desfer) engalanades de fils elèctrics. La llum natural es tenyeix de rosa i els colors del carrer prenen més vida. Unes dones amb saris i peus nus, ajupides, venen fruites i verdures. Albergínies, cols, pastanagues… em somriuen amb una alegria espontània. Al primer quiosc on pregunto si tenen espirals d’encens em despatxa una noia joveneta a qui un senyor ve a fer d’intèrpret. Després d’entendre el que li demano i fer anar el cap de dreta a esquerra en senyal afirmatiu (aquest sí dels hindús que sempre em descol·loca), agafa una escala per enfilar-se als prestatges, de la petita botiga que no farà més de 2 metres quadrats. Observo els seus turmells amb polseres de cascavells. En dos o tres botiguetes més acabo les compres i faig via cap a l’hotel, resistint les ganes immenses de seure i quedar-me observant… hi haurà dies!
Udalguri es desperta amb la llum emboirada que es filtra entre els plataners i bambús, suau i misteriosa, mandrosa, acompanyant el ritme suau dels homes que pedalen carregats del gènere que porten per vendre, la nena que fa anar la vaca a cop de vara, el nen que acompanya la seva bosseta a escola. Pedalem per camins de sorra encisats pel misteri d’aquesta llum. Una dona prepara uns pastissets fets de farina d’arròs i sucre de canya al vapor d’una cassola al foc, que embolica en fulles de plataner. És el nostre esmorzar acompanyat d’un “cha”.
Pedalem per la plana entre camps d’arròs, homes que llauren amb els seus zebús i cases amb tanques fetes de fulles de palmera seca. El traginar del matí és el millor, tothom es desplaça i ens saluden amb somriures de sorpresa. Aquí ho fan amb un Namascar. Els rostres són de pell i cabells hindús però ulls i faccions birmanes.
La carretera aviat comença a enfilar-se a un ritme suau i constant que ens portarà fins als 1.400m. Comencem a trobar banderoles tibetanes, estem vorejant la frontera amb Bhutan. El paisatge és selvàtic. Palmeres, bambús, plataners i arbres de més de deu metres amb troncs coberts de falgueres. Salts d’aigua recorren la muntanya fins arribar al riu cabdalós, net i rocós que trenca la vall. Durant el dia pedalem al ritme dels grills però en caure la tarda els sorolls ens fan sentir la proximitat de la selva. Ens creuem una família de micos i una família de pastors, la mare amb el nen a l’esquena, els rostres cremats pel sol, un somriure de respecte.
Als revolts de la carretera ara un petit temple hindú, ara una stupa, encreuament de cultures. Si mirem enrere veiem, petitíssima, la vall.
Cau la tarda quan arribem a Kalaktang, un poble penjat de la muntanya amb un únic carrer on trobem hotel per fer nit i queviures per continuar el viatge. A Kalaktang hi conviuen hinduisme i budisme, amb els respectius temple i gompa. En baixar de la bici una noia s’acosta a saludar-me i em fa un petó a la mà, bé, al guant d’anar amb bici. Jo li responc amb el mateix gest. Passegem cap al fosc, les botigues tanquen aviat. La llum va i ve i moltes encenen espelmes i encens. Un barber treballa a la llum d’una espelma.
Si el cel és verd maragda com la selva, amb una boira blanca i el sol esmorteït, avui l’hem tocat!
Ha estat una etapa llarga de bicicleta, de 80 km. Que amb les irregularitats del terreny, els puja-baixa i la suau pluja que ha caigut ens ha fet arribar ben cansats a l’alberg, ja caient la nit, on ens han revifat amb una galleda d’aigua calenta per rentar-nos i un sopar a base d’arròs, dal, verdures i pollastre al curri.
La vegetació imponent d’Arunachal Pradesh, palmeres, plataners, bambú en les zones més selvàtiques, i boscos de pins i cedres en remuntar els 1.500m, és un regal pels sentits, mentre pedalen per les sinuoses i atrotinades carreteres. Aquí un arbre que fa flors de gessamí, aquí un altre que fa fulles vermelles com la ponsètia, aquí un rierol, aquí un salt d’aigua que brolla de la jungla, aquí un camp d’arròs.. i el constant traginar de la gent cap als camps, carregant els cistells de vímet a l’esquena i amb el ganivet a la cintura. Uns nens ens saluden amb mans de mandarina.
De Seppa a Aalo visitem la zona més tribal d’Arunachal, les ètnies Niychi, Apatani i Adi. Els vestigis més evidents d’aquesta cultura ancestral que venera el sol i la lluna són les cases alçades de bambú i palma, amb la bandera del sol i un fetitxe a l’entrada, i les traces encara visibles de tatuatges i orelles i nas foradat amb pedres incrustades als rostres d’algunes dones grans. Mica en mica la globalització arriba als joves i el ciment als habitatges.
Fa uns dies, tot vorejant Ziro, vam veure una velleta apatani que amb la primera escalfor del sol jeia a la tarima de la seva casa, a tocar del camp d’arròs i de l’hort. A la porta de casa, un nen i una nena miraven els mòbils sobre una moto. Eren els nets de la dona gran i els hi vam demanar si la podíem saludar. Uns ulls grisos brillants com un mirall, entre les llàgrimes que li encenia el sol, i unes mans petites i arrugades ens van donar la benvinguda. Els nets, afectuosos, ens van fer d’intèrprets. L’àvia no deixava de parlar i gesticular. No hi sento bé, no hi veig bé, em fan mal els ossos… tot entre rialles, seves i dels nets. Li agafo les mans i ella observa les diferències. Em mira als ulls. Porta tatuatges a la cara i el nas foradat amb unes pedres rodones a cada costat. Una tradició que diu adéu amb ella.
D’un mes ençà que soc a la Índia i encara la descobreixo capaç de segrestar tots els meus sentits, amb un poder per anul·lar qualsevol dels recursos que amb els anys he après per moure’m pel món. Conscient d’una realitat que em sobrepassa.
Avui hem visitat el mercat de Guwahati, ciutat de prop del milió d’habitants, capital d’Assam, i us puc dir que la meva primera impressió és que aquest milió de persones es concentraven en els pocs quilòmetres quadrats que fa el Bazar.
Gent de totes les edats, nens demanat almoina, discapacitats, tuc tucs, ricksaws, motos, clàxons, sadhus (monjos), campanes, temples, corriols de botigues (sedes, ferreteries, espècies, pastisseries) i encara entre les botigues, les voreres dignes de gimcana, la gent, els vehicles i les deixalles, centenars de minúsculs quiosc, on s’hi ven de tot i és impossible trobar-ne dos d’iguals. Quioscs de sucs de pinya, magrana i taronja. Quioscs de te i dolços fregits. Quioscs de cacauets servits en paperines amb coriandre i picant. Quioscs de llaminadures, de tabac, de pintes, de llànties i encens.
Una voràgine per la qual et deixes portar, sentint que si t’atures et fondràs i et convertiràs en un objecte, animat o inanimat, en una sort de reencarnació atzarosa.
Arriba la nit i tothom sembla trobar el camí a casa. En un pont, els captaires en fila preparen la flassada. Passem per davant d’un temple i respirem les ofrenes de flors i l’encens. Tanco els ulls i em sento petita. Fins aviat Índia!
Elena Roig
Fotos Antoni Tarragón i Elena Roig
ITINERARI
UDALGURI – KALAKTANG – RUPA – BOMDILA – KHUPI – SEPPA – RILLOH – SAGALEE – ZIRO – DAPORIJIO – MARO – BASAR – AALO – PASIGHAT – NORT LAKHIMPUR – MAJULI
viatjant poc a poc 
Com sempre! Esptarrant! Ens transporteu als que no podem viatjar! Gracies!
M'agradaM'agrada