SUDAN (en bicicleta)

*

<ruta i mapa al final>

Viatge a Sudan del nord, terra dels Faraons negres oct-nov 2018

El riu Nil té un magnetisme especial. Ho pots sentir de diferents maneres en el transcórrer del dia. Els matins són suaus i de colors difuminats, el dia arrenca sense presses, letàrgic, res fa preveure la intensitat de la que tibarà.
El Nil atrau l’escalfor plena del sol, que t’abraça fins fer-te seu. D’Egipte a Uganda i Etiòpia, el Nil arrossega forts vents que fan onejar les aigues, la sorra i la roba. Treuen la mandra a tot el que resta inmòbil i al seu pas ho deixen tot ben eixut.
Als capvespres el Nil fa callar els murmuris, mentre el sol cau rera les palmeres, ben roig i enutjat per què no vol marxar. Sap que la nit serà esplendorosa. Les mesquites enuncien la pregària.
El Nil de nit et regala moments d’energia plena. La brisa, suau, acarona tots els sentits. Els estels fan acte de presència sobtada per atrapar la teva mirada i endinsar-la a l’univers.
No hi ha moment que no sentis la seva presència. I n’estic segura, que els meus somnis, de nit, el Nil també els fa seus.

Aquí alguns records del viatge a Sudan del nord…

Abri i Sai Island

Abri té un dels mercats més interessants d’aquesta zona prop de la frontera amb Egipte, però quan sortim del poble tot just comença a arrencar. Pedalem pels carrers polseguts entre cases d’adob, nens que van a l’escola i carros tirats per ases. Vora el Nil hi ha una minsa agricultura i tupits palmerars.
El paisatge em fa recordar el Marroc i també Malí i la zona del Sahel. La calor és tan intensa que el cos demana aigua a cada instant.
En arribar al ferry que ens ha de creuar a l’illa de Sai sentim cantar unes dones amb els característics moviments de llengua àrabs. Van a un casament a l’illa i, com no, hi estem convidats. Collonut!
Pedalem cames qui pot seguint la comitiva de cotxes, que si no estaven prou contents només els hi falta aquesta imatge per acabar de riure.
El casament, dones amb mocadors de colors i homes de blanc, passa primer per una recepció dels nuvis que dóna pas al dinar per separat entre homes i dones, tot compartint grans safates amb platets de carn guisada, full (faves), fideus amb mel, mutabal i pa. Està tot deliciós i tinc l’honor de menjar amb la núvia.
Més tard el grup s’unirà per cantar cançons als nuvis i la trobada acaba amb plors sentits de les dones més grans que també fan plorar la núvia. Pel que sabem d’aquí uns dies celebraran una altra festa a Abri.
En Mohamed, un illenc que treballa a Oman i està visitant la família, ens acull a casa de la seva germana. Podrem dormir a la fresca d’un porxo d’adob, tot un luxe.
Per la tarda fem una volta en bici per l’illa. “Ve un cotxe de cara”, em crida en Toni, i veig aparèixer una dona en un carro amb ase i parlant pel mòbil…
Avui dormirem enmig del Nil!

Delgo

Enfilem el camí per pobles de cases d’adob amb portes pintades. Algunes són totes blanques. Tenen una estructura i disposició similar, patis amb porxos per gaudir de l’ombra sobre llits i catifes de colors. Cada poble té la seva petita mesquita de color verd, blau o vermell. L’aigua és indispensable amb aquesta calor, i tant als pobles com per la carretera hi trobem tinalles on l’aigua es manté sempre fresca.
Mentre pedalem, la gent ens saluda amb un “welcome, welcome” i molts ens conviden a fer un te.
Avui l’hem fet a una casa on un venedor ambulant amb un carro tirat per un ase hi estava fent negoci. Estem a Wawa on mitjançant l’única “rafa” del poblat creuem el Nil per visitar les ruïnes de Soleb. Al dia següent, després de dinar a la fresca d’un porxo d’adob una mica de pa amb tonyina i formatge arribem a Delgo on ha estat difícil trobar lloc per dormir.
L’esforç ha tingut recompensa! La Fatima ens ha acollit a casa seva, ens ha preparat full i fideus amb mel, ens ha parat els llits sota un porxo, ha posat encens i m’ha regalat una colònia! Diu que no vol que marxem demà. De fet, quan ens acomiada pel matí ho fa de sentiment i li cauen les llàgrimes. Fins i tot nosaltres ens emocionem!

Karmah

Després d’una incursió per la 3ra. cataracta, ens dirigim cap a la zona de Karmah que és molt fèrtil, visitem la Defuffa, una antiga fortalesa on encara són visibles unes enormes parets de maons.
Ens allotgem a l’Hotel Nil, senzill però amb una bona dutxa compartida. Dinem una truita amb ceba fregida i crema d’albergínia i passegem pel mercat que avui no està en ple funcionament. Veiem la posta de sol des d’un bar amb terrassa sobre el Nil. Tot és molt bucòlic fins que una noia ve a llençar una caixa plena d brossa.
L’endemà tenim la gran sort de trobar mercat a Karmah. És petit però encisador. Les parades de fruita i verdura ben arrenglerades. Els homes, impecables amb les jalabies blanques, pell i barba fosques i sempre disposats a fer una salutació o una rialla, fan la compra o un te entre amics. Tothom es coneix. Ningú porta pressa. Els nens fan passar hàbilment per entremig la gent i les parades els carros tirats per rucs. Les dones jauen sobre estores on venen faves i dàtils. Algunes nubies grans duen encara les típiques línies verticals tatuades al rostre, convertides amb els anys en línies d’expressió.
No en marxaríem mai, d’aquest veritable oasi enmig del desert nubi, on encara la brisa del matí, l’ombra dels arbres i de les teles que cobreixen les parades et regalen la darrera sensació de frescor del dia.

Dongola camí de Karima

Cau la tarda quan arribem a Kankalab. El minaret de la mesquida que treu el cap d’entre la sorra i les palmeres, com si fos el far del Fangar, ens enuncia la proximitat d’un poble. Les cases d’adob amb els corrals fets de canya estan a tocar de carretera, però la sorra fa que amb les bicicletes la distància sembli més gran. A la primera casa on demanem per dormir dues noies ens diuen que no és possible. Provem sort amb un home que dóna de menjar a un camell. Fa servir una safata molt gran plena de gra, i quan el camell en fa caure una part a la sorra, el senyor el recull amb paciència i el retorna a la safata. És un home elegant, barba i jalabia blanques i un rosari penjant del coll.
Després sabrem que té molts més camells al lloc on pasturen, però que aquest està malalt.
Ens ensenya una casa d’adob, al costat de la seva, però a diferència dels espais oberts amb porxos, aquesta té portes de xapa. A dins dos llits i una altra habitació d’on treuran tauletes i cadires de plàstic.
Aviat els nens i una dona gran completen el grup de benvinguda. Ens mostren el hammam i ens donen una pastilla de sabó i un cubell d’aigua. Passem una bona estona intentant comunicar-nos amb la sort que aviat ve un parent que parla anglès. És molt amable i recorda al Bob Marley però sense rastes. Ens ha portat fins i tot un aparell d’aire acondicionat per si tenim calor per la nit!
Ens presenten a l’àvia que té 95 anys i ens ensenyen la cuina on ens guisaran un pollastre que acaben d’agafar del corral.
El sopar és increïble. Ens porten una gran safata amb platerets d’arròs, pasta, el brou de cuinar i el pollastre sofregit amb pebre vermell. A més han anat a comprar aigua, coca cola i galetes. En els dies que portem de viatge no havíem vist un àpat com aquest! I sense pa!
La dieta sudanesa és molt molt pobre. Es basa en el full – faves guisades – i pa. Saps on hi ha un forn perquè durant el dia veus les llargues cues de gent que s’emporten bosses de plàstic grogues amb dotzenes de panets.
Hi ha moments, com el d’avui, on després d’una remullada amb aigua i sabó, sentint la darrera escalfor de la sorra i del sol, escoltant les cabres i els ases, veient la calma amb què viu aquesta gent, l’elegància del seu saber estar malgrat la manca de tantes coses, els somriures que comuniquen tot allò que cal… que la sensació d’agraïment i felicitat no hi cap al cor.
La nit acaba amb una llarga conversa sobre la vida al Sudan amb el nostre nou amic “Marley”.

Pel matí costa marxar…
Les etapes en bicicleta no són dures pel terreny, que acostuma a ser carretera i sense desnivells, però sempre hi pot haver alguna sorpresa (vent en contra, camins amb molta sorra…), i la calor ens obliga a estar constantment cercant les tinalles amb aigua fresca que la gent omple tant als pobles com a la carretera. Amb un mitjó hem cobert els bidons d’aigua que anem remullant, ja que l’aigua del mitjó, un cop evaporada pel sol, fa que la de dins del bidó es refredi. Ho vam aprendre a Malí i és un recurs imprescindible al desert.
Abans d’ahir vam fer 111 km pedalant i ahir vora 80. De camí creuem el Nil amb una “rafa” i visitem les runes d’Old Dongola, una fortificació amb un cementiri amb les clàssiques Kotubies.

Al vespre la seqüencia de buscar allotjament es repeteix i de nou amb dificultats. Finalment un grup de dones, després de vàries negatives, ens acull a una casa també d’adob i xapa. És l’àvia qui decidida agafa una clau i posa fi a les negociacions. A mi sempre em cau alguna llàgrima quan arriba aquest moment! Mira que en són d’hospitalaris i com es fan de pregar.
Després de rentar-me sec amb les dones als llits que han tret al pati. M’intenten explicar les relacions familiars. Mare, germanes, cunyades i tres nadons que ploren i passen d’uns braços a uns altres.
Ja s’ha fet fosc i escric el diari a la fresca. Un rat penat acaba d’entrar volant a casa, espero que sàpiga sortir-ne. L’àvia ve a portar-nos un te amb llet i la broma és endevinar si serà de camell – poc probable perquè aquí no n’hem vist cap – de cabra o de burra! Ens fa un senyal per preguntar-nos si volem alguna cosa per menjar (sopar). Així que avui – inshallah – no ens haurem de fer liofilitzats amb el fogonet.
El cel s’ha cobert d’estels i el muetzí canta a la pregària.
Avui és la darrera nit que busquem una família on passar la nit abans d’arribar a Karima. Quan ja portem 80 km de ruta decidim aturar-nos a un poble i aquest cop la sort fa que, després de preguntar una mica, ens acabin presentant a un home que arriba amb un jeep. És mestre de la universitat i ens porta a la seva casa, gran i sense massa encant, on viuen diverses famílies. Aviat la seva neboda apren el meu nom i em comença a guiar per tots els racons d’aquest laberint d’habitacions, patis, porxos i cuines i a presentar la mare, àvia, tieta, menuts de la casa i veïnes. Passem la tarda amb senzilles traduccions anglès-àrab intentant respondre a tot el que em demanen… no sè prou bé què entendran però riem molt.
Després de sopar sento que em criden. La ruta segueix per casa les veïnes entre rialles i repetint la meva història que ja han memoritzat. Em volen fer henna, em toquen les mans i els cabells… i no volen que marxi a dormir.
Però el cap ja no em dóna per massa més.
Altre cop el comiat transcorre entre abraçades i llàgrimes i caramels i dàtils de regal per reprendre la ruta.

Karima a Atbala, ruta pel desert

A Karima visitem les piràmides i temple de Mut (amb uns gravats i jeroglífics interessants a l’interior), les tombes de El Kurru (sostre amb estels) i les piràmides en runes de Nuri.

De nit, la plaça plena de restaurants i llocs de te, fa les nostres delícies (xai a la brasa).
Dormim a una casa per nosaltres sols.

Passem 3 dies creuant els 262 km del Desert Bayuda sense massa al·licients. Pensàvem q hauríem d’acampar però per sort hem anat trobant petites construccions d’adob i palla amb llits, sense portes ni finestres, que ja estan pensades x la gent que hi fa nit. Hi ha hagut poc contacte amb persones, xo el poc q hi ha sempre és distret. Q si ara arriba un senyor a camell, q si dormim al costat de quatre casetes, q si ho fem vora un lloc militar i dormim amb un policia q ronca q fa por… sempre hi ha anècdotes! I per les nits la lluna primeta q ens somriu des d l’horitzó.
Però les pedalades s’han fet llargues i monòtones, amb força vent desfavorable, i les parades obligatòries al migdia per evitar les estones de calor més intensa.

Avui arribem a Atbara i espero poder tenir cobertura!  Maldem per una dutxa i llit comme il faut…

Mëroe

Sortim de la ciutat d’Atbara on hi hem passat dues nits amb les comoditats d’un bon hotel. Wifi, aigua calenta, tovalloles… uns luxes als q ens havíem deshabituat… i he de confessar que a estones es troba a faltar el caliu de dormir a una casa (però no les negociacions prèvies… jeje!)
L’aire aixeca sorra i fa volar les bosses de plàstic. Vora la ciutat s’hi veu més pobresa. És una zona també molt industrial.
Tot viatge té una cara i una creu. A Atbara hi hem trobat més brutícia i més misèria. Ahir, en acabar de sopar en unes taules de plàstic a la fresca, entre brases amb carn, carros amb fruita per fer sucs i olles de faves – full – dues nenes es van atansar al que deixàvem per guardar-ho en una bossa d plàstic. Fas el cor fort, però per dins se t’encongeix tot. Pel matí, tot passejant pel mercat, hem notat que de tant en tant ens llençaven petites pedres a l’esquena. A vegades, nosaltres també grinyolem en el seu espai. Cal acceptar i entendre totes les realitats, per molt q algunes et sotmeten a la crua impotència.
Hi penso mentre pedalo, carretera direcció sud, amb vent de cua, camí de Mëroe. És un trajecte ingrat ple de camions i autobusos que a vegades, en algun avançament, t’obliguen a sortir d l’asfalt. Per sort sempre hi ha algun conductor que et dóna ànims tot enlairant els polzes, cridant un “welcome welcome”, o algú en una cafeteria q amb un gran somriure vol saber d’on ets, on vas… després de tants dies al Sudan qualsevol d’aquestes guspires és motiu per recuperar la bona energia.
A Mëroe hi trobem un hotel nou de trinca i evitem haver de passar per l’aro del Mëroe Camp a 200$ la nit.
La visita a les piràmides d bon matí és una delícia, malgrat el vent i la sorra s’encarreguen de fer de nosaltres dues croquetes!

Shendi

Arribem a Shendi  al migdia, de nou una ciutat atrafegada i molt molt bruta, després de fer 50km de carretera amb molt de tràfic.
El primer hotel on busquem habitació és brut i car. La sort vol que cercant un edifici d’apartaments coneguem dues joves estudiants de medecina que ens hi acompanyen. El propietari és molt de la conya. Les noies ens venen a buscar cap al vespre, amb més amigues, per portar-nos a una agradable terrassa-bar amb vistes al Nil on es celebrarà una festa de casament. Tot i que marxem abans q arribin els nuvis, és l’excusa perfecte per passar una bona estona xerrant i rient amb elles. Volen saber com vivim a occident i sobretot el rol de la dona, que a Sudan encara és molt reprimit. Elles han estudiat i tenen una visió i aspiracions de vida molt diferents. Ho volen saber tot sobre nosaltres. Ens omplen de regals, ens conviden a cafè i gelats, i de tornada a l’hotel tot són abraçades i paraules d’afecte. Hem passat una de les millors estones a Sudan i inshalah la nostra amistat segueixi per whatsapp.
L’endemà vistem amb 4×4 les runes dels temples de Musawwarat As Sufrah i Naqa. Però gairebé ens crida més l’atenció la presència d’un nombrós grup de nòmades (homes, dones i canalla) que treuen aigua d’un pou per abeurar el bestiar. Ha estat la sorpresa del dia d’avui!.

Per la tarda visitem el souk de Shendi i la Zooba i la Rahma venen a l’hotel a acomiadar-se i portar-nos més presents, al dia següent, sortint de Shendi, i un cop creuat el Nil pel pont ens desviem per pistes vorejant el riu Nil, anem per un paisatge diferent amb petits turons, des d’on s’observen, als nostres peus, els  camps de cultiu que voregen el riu. Aquesta nit ens toca dormir a un hospital ple de mosquits, que ens permet descansar i reunir forces per afrontar la següent etapa en què navegarem pels “rapids” de la 6a cataracta.

Khartoum

Finalment, i després de gaudir de les gents del Sudan durant gairebé un mes, arribem a Khartoum creuant  el  Nil pel pont Shambat amb unes vistes magnífiques de la unió del Nil Blau amb Nil Blanc, on ens allotgem en el familiar i centric Hotel Acropole.
La pols i la calor xafogosa semblen les mestresses de la ciutat d’edificis monòtons, voreres impossibles i arbres xarucs. Lluny queda la promesa del fèrtil Nil.
El mercat d’Omndurman és on es concentra l’activitat comercial: gallines, encens, roba… com la llàntia d’Aladí, hi pots trobar tot allò que desitgis!
A mitja tarda, els homes, llargs com són amb les seves jalabies (robes) blanques i les tagies al cap, seuen en petits tamborets a prendre el te, ben fosc, en petits gots de vidre. També hi trobem petits grups de noies, algunes totes de negre, per influència saudí, poques amb les robes de colors que a la capital de Sudan encara vesteixen algunes dones grans.

Text:    Elena Roig

Fotos:    Antoni Tarragón i Elena Roig

ITINERARI

Map_of_Sudan ruta

la ruta va, sempre que és possible, per pistes de terra, fora de l’asfalt

ABRI , SAI ISLAND (ferry), WAWA (barca motora a SOLEB), DELGO, KEDURMA, THALITH (3ra Cataracta), KABOKU, TOMBOS, KARMAH an Nozul, DONGOLA (creuar Riu Nil pont), KANKALAB, AL GHABAH (creuar Riu Nil ferry), OLD DONGOLA, ARGI, AD DABBAH (creuar Riu Nil pont), EL MULTAGA, KORTI, MEROWE (creuar Riu Nil pont), KARIMA  (Nuri-El Kurru-Jebel Barkal), MEROWE (creuar Riu Nilo pont), Desert BAYUDA, (creuar Riu Nil pont) (creuar Riu Atbarah per pont tren), ATBARA, (creuar Riu Atbarah per pont tren), MEROË piràmides, SHENDI (4×4 a: Naqa i Musawwarat as Sufra), SHENDI (creuar Riu Nil per pont), AL MATAMMAH, WAD HAMID, AL HUQNAH, SABALOK (6ta. Cataracta barca motora), KHARTOUM (creuar Riu Nil per pont Shambat)

Many special thanks to the family owners of Acropole Hotel, for their hospitality, kindness and help.  http://www.acropolekhartoum.com

And to all the families and friends who kindly open their homes and hearts.

 

One thought on “SUDAN (en bicicleta)

  1. Hem semblen increïbles les sensacions i vivències que heu experimentat, viatjant entre aquesta gent. És emocionant llegir les vostres paraules. Fan venir ganes de agafar la bici i anar a qualsevol lloc. Moltes gràcies.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s