Explorar lentament la natura, arribar sense presses al bressol de cultures amagades i no pensar en marxar, m’ha permès gaudir d’allò que descobria, i el més important, enriquir-me amb molts dels valors d’aquestes cultures. Valors que la nostra cultura, la del rellotge i els mòbils, ha perdut.
Tots el que viatgem podríem enumerar centenars d’anècdotes amb aquestes persones: les incontables ajudes desinteressades que hem rebut; els moments gaudits tot escoltant les seves vivències transmeses d’avis a néts, vora el foc, compartint els seus mínims aliments… i tota aquesta hospitalitat a canvi senzillament de la nostra companyia.
Qui no recorda per sempre el somriure de un nen africà. O el got de llet de iac ben calenta dins d’una iurta quan a fora el fred gela els bidons de la bicicleta. O aquell mursi que diuen que es molt agressiu i resulta que t’ajuda quan el teu cos ja no pot mes abrigan-te al costat del seu foc. I així milers d’anècdotes que es porten ben endins.
D’aquests pobles aprens que pot ser més fàcil morir al centre d’una plaça d’una gran ciutat occidental davant la indiferència dels ciutadans, que a la sabana africana del mal denominat tercer món. Allà algú ens donarà la mà.
Aquest blog no preten ser un mostrari de fotos – impossible igualar els magnífics blogs de viatges-, només vol plasmar imatges d’un món recorregut sense presses, la majoria de vegades en transport públic o bicicleta ( Bicycle, velo, VTT, BTT ).
Així he intentat ocupar part del meu temps lliure.
No opineu de la vostra sort si abans no heu viatjat pels cinc continents pel vostre compte.
Antoni Tarragón
e-mail: tarra0510@gmail.com
instagramer: @viatjantpocapoc
viatjant poc a poc 